¿ÉS FÀCIL diagnosticar L’AL·LÈRGIA A FÀRMACS AVUI DIA?
DRA. ISABEL GARCÍA RUBIO
Al·lergo Centre i Unidad de Alergia CM Teknon
reaccions adverses
Les reaccions adverses a fàrmacs (RAM), efectes perjudicials o indesitjables produïts per un fàrmac, constitueixen un problema important en la pràctica mèdica diària. Es classifiquen en reaccions de tipus A: sobredosi o toxicitat (depressió respiratòria per sedants), efectes col·laterals (taquicàrdia després de l’administració d’adrenalina), efectes secundaris o indirectes (osteoporosi per corticoides) i interacció farmacològica i reaccions de tipus B (no depenen de la dosi de el fàrmac, la majoria són impredictibles i afecten només a determinats individus). Dins d’aquest grup es troben les reaccions d’hipersensibilitat que estan intervingudes per mecanismes immunològics o altres tipus. Afecten el 7-10% de la població general, de manera que constitueixen un important problema de salut. Segons l’estudi Al·lergològica una possible hipersensibilitat a fàrmacs suposa el tercer motiu de consulta en al·lergologia. Els fàrmacs més freqüentment implicats són els antibiòtics betalactàmics (penicil·lines) i els AINES (ibuprofèn, diclofenac, metamizol …)
Els pacients sovint refereixen la majoria de les RAM com al·lèrgiques però només ho són en un 10% dels casos. Moltes vegades s’etiqueta als pacients com “al·lèrgics” als medicaments, sobretot als antibiòtics i a la fi porten aquesta etiqueta durant tota la vida. L’evitació innecessària de fàrmacs, en absència d’una veritable reacció d’hipersensibilitat, indueix l’ús de fàrmacs que poden ser més perjudicials, menys eficaços i més cars, el que incrementa la morbiditat, mortalitat i el cost econòmic.
El diagnòstic de les reaccions al·lèrgiques a medicaments es basa en la realització d’una història clínica detallada, proves in vitro i in vivo. Les proves in vitro no tenen risc per al pacient però no obstant això no són molt sensibles (no detecten a tots els pacients al·lèrgics) i no estan disponibles per a tots els fàrmacs. Les proves in vivo comprenen les proves cutànies (prick test i intradèrmiques), proves epicutànies i proves d’exposició o provocació controlada a el medicament. Aquesta última consisteix en l’administració controlada d’un fàrmac amb dosis creixents per diagnosticar o descartar l’al·lèrgia a aquest fàrmac. En molts casos és necessària per poder confirmar el diagnòstic o testar un fàrmac alternatiu.